«Simont i Sirch havien observat que hi havia un problema compartit a totes les regions de vi del món que era la mort prematura de les vinyes i la propagació de malalties a la fusta…»
[per Ruth Troyano. Cupatges. 25/01/2021]
Encara no havia fet els 18 quan la poda de respecte va entrar a Gramona després que el seu pare viatgés a Itàlia i contactés amb els principals experts mundials. Els enginyers agrònoms Marco Simonit i Pierpaolo Sirch van fer una estada al celler del Penedès l’any 2010, precisament quan Roc Gramona començava els seus estudis a la Facultat d’Enologia de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. “Simont i Sirch havien observat que hi havia un problema compartit a totes les regions de vi del món que era la mort prematura de les vinyes i la propagació de malalties a la fusta. Van fer una espècie de recull de pràctiques de poda, observant les plantacions que duraven més temps i els sistemes de formació que tenien les vinyes de més de 100 anys, com ara els vasos al Priorat o els peus francs a Manchuela i Ribera del Duero”, explica Gramona. “Van veure que eren sistemes de formació lliures que permetien créixer a la planta, creant noves ramificacions, i que no la limitaven. En realitat, ells no s’inventen la metodologia perquè les pràctiques que defineixen ja s’aplicaven antigament, però sí que tenen el mèrit de fer un compendi de tot el coneixement; teoritzen i sintetitzen en 4 punts la poda de respecte”, diu Roc Gramona. Després d’una primera prova al Veneto, el coneixement i l’expertesa de Simonit i Sirch es comença a estendre arreu del món i, a Catalunya, Gramona els rep amb els braços oberts en aquesta dèria seva de ser extremadament curosos i precisos a la vinya. “És una poda més respectuosa que la tradicional, que combat malalties de la fusta com el llampat i el dessecament de la planta i n’assegura la seva longevitat”, comentarà Roc Gramona.
“I’ve always believed than pruning is the elixir of life for the grape vine”
-Marco Simonit
Roc Gramona va assumir i implementar com a naturals les tesis de Simonit i Sirch des dels inicis. El van entusiasmar perquè tenien “una posada en escena certa” i hi havia una realitat a resoldre. Creu tanmateix que va ser una sort el fet de no haver-se “viciat” per la poda tradicional abans de conèixer-los. Amb ells, aprèn l’art de podar i de respectar el cep i, anys més tard, amb el clúster Innovi, el seu pare s’adona que no hi ha cap centre que divulgui aquest coneixement a l’Estat espanyol. És així com neix l’Acadèmia de Poda que ara dirigeix i comparteix amb amics de professió, amb dos objectius molt clars: formar professionals que sàpiguen podar amb respecte i lluitar contra el sistema més mecanitzat i menys sostenible de poda per assegurar la vida i la productivitat del cep.
La poda de respecte es resumeix amb quatre pilars que requereixen no només de mà qualificada per aplicar-los sinó també de voluntat i determinació empresarial. El primer és assegurar la ramificació de la planta. “Si la limitem constantment, la mutilem”, dirà Roc Gramona. “S’ha de permetre que el cep creixi de manera gradual i respectar la seva vitalitat orgànica. Si fem talls grossos, no cicatritzen i la planta s’asseca”. És segurament l’aspecte principal, però els altres tres també son determinants. El segon és el respecte pel flux de saba. “Això s’aconsegueix contemplant la part vascular de la planta. Hem d‘ordenar els talls perquè el flux sigui net i continu. A Xerès, amb el sistema de ‘vara y pulgar’ es respecta molt. També s’aconsegueix als ceps vells en vas al Priorat. T’adones que hi ha un ordre i una precisió, fruit del coneixement ancestral”, remarca Roc Gramona. “El tercer és un aspecte més tècnic que consisteix a fer talls petits en el mateix costat i respectar la corona. Cada tall és un punt de dessecació i la planta ha de protegir-se. Si els fem petits, dessequem menys el cep i reduirem l’àrea de la ferida exposada i el risc de patir malalties”. Per últim, i molt estretament lligat amb l’anterior, hi ha el fet de deixar fusta de respecte perquè la dessecació no interfereixi en el sistema vascular. “Hem de limitar el mal que fem al cep al mínim. I cal practicar una poda en brut, que és menys estètica però que ajudarà a tenir vinyes més duradores”, rebla el director de l’Acadèmia de Poda.
“Parfois pénible mais crucial”
-Terre de Vins
“La part més simple de la poda, certament, és definir l’anyada i la producció de vi, però a més a més d’això li hem restat importància, pels costos que suposa, al coneixement que hi havia abans i a com buscar la longevitat dels ceps”. Roc Gramona és clar quan se li demana reflexionar sobre la pràctica de viticultura més transcendental per a la vida del cep que precisament els cellers aborden en aquest moment de l’any. “La poda de respecte comporta un millor estat sanitari de les plantes. És una pràctica més sostenible i és adaptable a tots els sistemes de conducció”, comentarà el director de l’Acadèmia de Poda. No obstant això, contextualitzarà: “El vas ha estat el sistema de conducció més antic i estès a la península fins fa 50 anys i és el mètode que permet aplicar millor els 4 pilars de la poda de respecte perquè té un sistema de conducció lliure, amb capacitat de créixer de forma tridimensional i sense limitacions d’espai. Al vas de vinya vella hi veiem com s’ha podat els últims 50 anys i observem que quan es va instal·lar el cordó com a sistema de conducció, va anar acompanyat d’una manca de sensibilitat. El cordó ens ha fet oblidar podar el vas i podar el vas s’ha podat com si fos el cordó. No és divertit trobar-s’ho”.
No tothom hi està avesat, però a la vinya, la poda també s’ha de llegir a llarg termini. Roc Gramona n’emfatitza la seva importància: “Quan podem, no hem de valorar la producció de l’any vinent, sinó pensar que la planta pugui durar més anys. És una visió que abans es tenia i que hem anat oblidant amb la mecanització i l’agricultura més extensiva”.
“He found a meditative rhythm, a time to comune in the silence with the frosty vineyard. In biodynamics this (pruning) was a key moment to talk to he vines” – Caro Feely
“A França es valoren molt més les feines del camp i hi ha molts professionals que es dediquen a la poda. És un saber valorat. Aquí, no. No se li ha donat fins ara prioritat que mereix i només s’ha practicat el tallar sarments i deixar borrons al cep per fer producció, de manera que qui fa aquesta feina no està reconegut. Per això hi ha tant de moviment als equips de vinya i és necessari formar constantment els equips”, comentarà, amb preocupació, Roc Gramona. En aquest sentit destaca la col·laboració que l’Acadèmia de Poda ha dut a terme amb la Fundació Mercè Fontanelles i LaCaixa per formar persones amb risc d’exclusió social, que ha tingut un gran èxit per l’elevat percentatge d’inserció laboral dels participants. “Hi ha l’estigma que els ‘mena’ –menors no acompanyats- son un desastre i ho nego absolutament. Es volen espavilar i fan una feina molt bona”, dirà Roc Gramona.
“Saps què? El més maco de l’Acadèmia de Poda no és la difusió de coneixement i el fet d’homogeneïtzar conceptes, que també, sinó que hi ha actors de diferents empreses i gent jove i compromesa com el Lluís Coll que és responsable tècnic de viticultura a Vallformorsa o el Roger Rovira, responsable de viticultura de Recaredo, per citar-ne dos. Tenim una mateixa filosofia que mirem de compartir des de l’any 2014”, matisarà Gramona.
“Observem que hi ha una sensibilització molt gran. El sector sap que hi ha una problemàtica i que s’ha de fer alguna cosa per solucionar-la. Aquest és el cinquè any que fem formació i veiem que la gent jove ho agafa molt ràpid; als viticultors de més edat els costa més perquè tenen més tics o una major tendència a fer rebaixos”, explica Roc Gramona. Malgrat la pandèmia, la demanda d’assessoraments va a l’alça i apunta que, contra tot pronòstic, han crescut les peticions perquè el boca-orella “està sent molt potent”. Aviat viatjaran a Ribera del Duero i Madrid a formar equips de cellers tan potents i tan diversos com Vega Sicilia i Comando G. Potser ja ha arribat l’hora de dignificar i significar la importància de la poda, un gest íntim de relació entre l’home i el cep que, segons Roc Gramona, ha de començar sempre per dominar la tisora manual: “Perquè així saps el mal que estàs fent a la planta o la força que necessites. Quan això s’aprèn, la millor eina son les tisores elèctriques perquè són més eficients i precises”.
