Poc després de la brotada, veiem homes i dones a la vinya que, amb delicadesa, toquen els nous brots amb les mans. Se’ls miren atentament i sovint n’arrenquen i els deixen caure a terra, treballen sense córrer però sense pausa. Per als ulls no avesats, la tria sembla aleatòria, però la realitat és que la informació i la pràctica necessàries són ingents.

La intimitat que cada vinyater comparteix amb els seus ceps té, potser, la màxima expressió en la poda en verd. Cal estar molt a prop de cada planta per entendre quins brots, fulles o inflorescències ajudaran, o no, a la millor verema segons les condicions climàtiques d’una anyada concreta. L’operació de treure el material vegetal escollit és ferma i dolça alhora, no deixa ferides a la planta i s’acostuma a dur a terme entre la brotada i la floració, encara que en diferents moments del cicle vegetatiu pot ser necessari tornar a actuar.

Començar a preparar la verema
La poda en verd es considera una de les feines més significatives de la vinya, és el moment en què es reparteixen recursos i s’impulsa la qualitat del raïm cap a la seva millor versió. Es complementa amb la poda d’hivern, podríem dir que n’és una fase diferida. Al cep, a l’hivern, li expliquem com volem que creixi i fructifiqui i, a la primavera, amb la poda en verd, l’ajudem a no distreure’s.   

Amb aquesta pràctica desenvolupem l’equilibri entre el creixement de parts verdes i la producció de raïm, per aconseguir que l’una i l’altra treballin alhora. Si l’any es presenta molt humit, s’elimina fulla per afavorir que l’aire circuli entre el raïm i evitar fongs, alhora que es millora la insolació i, per tant, la maduració. Si, al contrari, la sequera pot ser un problema, es deixen fulles perquè actuïn com a para-sol per als gotims i, amb l’ombra que projecten a terra, ajudin a minimitzar l’evaporació de l’aigua, tot aprofitant al màxim els beneficis de la hidratació. En anys d’extrema sequera, en què la supervivència de la planta està en perill, sovint s’elimina càrrega de fruita per concentrar tota l’energia en completar el cicle vegetatiu.

Esporgar, de tota la vida

Fem servir el verb “esporgar” com a sinònim de poda en verd, però si fem cas als viticultors de tota la vida i al seu vocabulari específic, “esporgar” es refereix a eliminar brots que no faran raïm o que han crescut mal situats, els anomenats “xucladors”. Amb el “despuntament” escapcem l’extrem superior dels sarments tendres, on es concentren les hormones del creixement, per propiciar que el màxim d’energia arribi als brots restants. En “escavallar”, evitem l’aparició de fulles o pàmpols nous, just després del despuntament.

En el marc de la poda de respecte que apliquem a casa nostra, l’equip de viticultura ha sortit a esporgar seguint el calendari lunar i tenint molt en compte les dades meteorològiques recollides a la nostra estació, a més de les previsions pluviomètriques. A banda d’escollir el moment més indicat, la varietat del cep, la situació de la planta dins cada vinya i la seva orientació nord o sud, també tenen una importància cabdal. Especialment en contextos de climatologia adversa, com l’actual, és necessari personalitzar la poda en verd cep a cep i, per aquesta raó, els nostres vinyaters continuen, dia rere dia, tocant els ceps amb les puntes dels dits.